Madurar...

Sempre s'ha dit que els homes, nois, maduren molt més tard que les dones, noies. Dons dono fe i ho dic amb coneixent de causa.

Soc un home de 44 anys, i crec, que finalment he madurat. Si si, ara amb 44 anys he madurat, ja era hora pensareu, dons si que ja era hora.

Madurar es simplement ser conscient de qui ets, on ets, que i qui tens i que ets per la resta de persones, i jo crec que he arribat, ara, a saber-ho i el que es més important, a assimilar-ho.

Primer de tot, qui soc? Dons això, home de 44 anys, marit i pare de família, amb els seus defectes i alguna virtut, força responsable, massa depèn en quins moments i relativament cabal.

On estic? Dons aquí...... obvi, però en aquí em refereixo a l'actualitat, al moment, al moment social, cultural, polític i intentant assimilar tot el que esta succeint al meu voltant, i patint, si, com ja he dit en un escrit anterior, patint per els meus fills, per el seu futur.

Que soc? Dons soc un simple treballador públic, repudiat per part de la societat, odiat per un altra part, desitjat per uns pocs i envejat per 4 que no tenen ni idea del que haig de passar en la meva vida laboral, juntament amb les meus companys i companyes.

Finalment, i segurament el punt més important, que i qui tinc? El que...... deixant de banda els objectes materials....tinc una vida, i m’omple,  no em refereixo a que tot em va com la seda, ni molt menys, i menys en el terreny econòmic, no, però essent conscient que totes les penúries que està passant moltíssima gent al meu voltant dons si que soc afortunat.

La incertesa de tota la guerra política que estem vivint em fa dubtar sobre les meves creences, és públic i notori que soc independentista i no me m’amago, tinc 3 estelades penjades als balcons i finestres de casa i porto un llaç, millor dit dos llaços groc, pings, a sobre, i tot i que això no vol dir que sigui independentista, només protesto contra una injustícia flagrant, i molta gen que no és independentista en porta de llaços grocs, però poca, i aquí es confon i es barreja el tema de l’independentisme i el de demòcrata, bé, això penso jo.

Tornant al tema dels meus dubtes, si, sobre les meves creences, i pregunto, creieu que els nostres polítics, els que hi ha al govern i els que estan a l’exili, verdaderament creui que volen la independència de Catalunya? Ells que han embarcat a tot un poble, bé, part d’un poble en tota aquesta epopeia, no us dona la sensació que per part seva s’ha diluït aquesta força i rauxa de l’1 d’Octubre de l’any passat? No sembla que tota la pressió s’ha desplaçat cap a el poble, cap a la gent, amb els CDR’s?

Jo, antic votant de ERC ara veig que pot ser si que aquests s’han acomodat a la seva taula i cadira i que el tema de la independència ha quedat en un segon pla, i qui està mantenint el seu full de ruta i els seus ideals son els de la CUP, apa que amb les de la CUP jo, treballant del que treballo o porto clar, i qui no entengui de que treballo que s’ho faci mirar.


Madurar el que es diu madurar jo al menys he madurat, però la cosa en general, Espanya, Catalunya, corrupció política, inexistència de divisió de poders, el retorn de Paquito el Fatxa, Rajoy, Sánchez, el MHP Puigdemont, o l’actual, o .... quin cacao amics i repeteixo, jo no pateixo per mi, em fa patir el futur dels meus dos fills que no és fosc, és negre negre. Apa, salut i peles, records a la família.

En quin país visc.....en quin....HOLAAAAAAA!!!!

-->

Mil disculpes per trigar tants anys a escriure en el meu estimat blog, i molts pensareu “sí tant l’estima com es que el té tant oblidat”......dons per això les disculpes.

Com diu el títol de l’entrada.....en quin país estic vivint....no ho sé. Soc espanyol de document i català de sentiment. Soc espanyol a tots els efectes legals si, però com es que no em sento espanyol....

Vaig néixer un 9 de setembre del 1974 a Catalunya, fill de pares catalans, i a casa es parla i s’ha parlat sempre català, bé, el català que es parla a les terrer de l’Ebre, aquell català que és tant valencià per els de Barcelona com català per els de Valencia, però català, i entenc i parlo tant bé o millor el castellà com el paio més castís que viu al centre de Madrid.

Culturalment soc un paio normal, que sap una mica de tot però res del tot, i soc curiós, m’agrada parlar amb gent d’altres llocs que pugui escoltar i que em sàpiguen escoltar, i depèn a qui, en el moment que esbrinen que soc català ja no li agrado, bé, hi ha molta gent que no li agrado, per caràcter o forma de ser, o de vestir o la meva olor o jo que sé, però per ser català?

Hi ha una cosa molt curiosa de la zona on visc. Aquesta terra és, possiblement, la terra amb el sentiment més catalanista i independentista de tota la nostra estimada Catalunya, i suposo que per això hi tenim dues bases militars, a Sant Climent Sescebes, exercit de terra i al Pení , l’EVA IV, radar militar aeri, i hi tenim aquarteraments de la Guàrdia Civil, i Comissaries del Cos Nacional de Policia, i fronteres i ..... i degut a la meva feina hi tinc contacte amb aquesta gent, gent de tots els racons de la Piel de Toro, que diuen ells, i amb alguns hi tinc problemes, i al referir-me a problemes no dic baralles físiques, dic actituds de rebuig per el fet de ser català, i és trits, i sé que sí fora anglès, alemany, gallec, canari no hi hauria cap problema o comentari.

-->

No m’estimen, no ens estimen i tot això sense conèixer ni a mi, ni a la meva gent i a la meva terra, i dius, bé! No m’estimeu, no em voleu? Dons deixeu-me marxar?!! Aaaah no! Això no! Tocat els esquellerincs una bona estona....i perquè no? Per que volem estar units......units a què? A una terra que m’odia? Mireu nois, jo a la mínima que pugui foto el camp, que pitjor crec  que no estaré i a la família de fora de Catalunya , que tampoc em ve a visitar, sí la vull visitar ja em renovaré el passaport. Apa,  bon vent us pegui al cul “amics”.

 

-->

 

ESTEM SOLS A L'UNIVERS? TANT DE BO.

No, que ningú pensi que tinc rés en contra dels habitants d’altres planetes o por a alguna invasió hostil alienígena o pensaments similars, es més, pot ser seria millor ser envaïts, si, pot ser seria la solució a aquesta humanitat deshumanitzada. Els humans, éssers humans o homes (Homo sapiens, "home que sap" en llatí) són primats bípedes de la família dels homínids i l'única espècie supervivent del gènere Homo. Aquesta espècie només conté una subespècie viva, Homo sapiens sapiens, l'home actual. Les proves d'ADN fan pensar que els humans moderns s'originaren a Àfrica fa aproximadament 200.000 anys.

La meva definició d’humà, dons, es diferencia una mica de la estipulada en les enciclopèdies, HOMO SAPIENS SAPIENS MODERNUS, mamífer capaç d’aniquilar als seus congèneres pel simple fet que els altes pensen diferent a ell, o tenen quelcom que ell no té, o parlen una llengua diferent, o simplement pel fet que hi ha un lobby armamentista  que li diu, sí els mates a tots et donaré molts calers i així tornaràs a ser president.....president de què? El mon s’ha acabat, ja no hi queda ningú.

Home que sap i amb 200.000 anys d’antiguitat...no quadra, o sigui, en la nostra societat es considera savi a la persona que es capaç de prendre decisions justes i perfectament equilibrades, i posar en marxa aquell o aquells projectes amb criteri i noblesa, i se li suposo una edat, habitualment son gent gran, i nosaltres HOMO SAPIENS SAPIENS “modernus” som incapaços d’aprendre de 200.000 anys de vivències? O es que no som sapiens? I menys sapient sapiens dons....

L’homo sapiens actual s’hauria de dir HOMO “TODO POR LA PASTA” Y LO SAPIENS Només amb el nom queda clar com som, i és trist, però cert i sí hi ha aliens allà a fora, i ens vigilen i ens observen i ens analitzen per ser amics o alguna cosa pareguda deuen estar al·lucinats, i finalment, sí ens envaeixen acabarem sent les seves mascotes ja que no servim per rés més. 

 

 

I si et dic que tinc por....

-->

I si et dic que tinc por, una por irrefrenable, una por constant, que em va cremant per dintre, que fins i tot algunes nits no em deixa dormir i així em dona la oportunitat de veure el pas de les hores de la nit, amb els ulls oberts i el meu pensament abstret dins el  motiu de la meva por, i finalment  dormo, però al cap de poques hores desperto i aquesta sensació , aquesta angoixa em porta a dir... tinc por, però no per mi... pels meus fills.

Tinc 38 anys, i soc pare, una responsabilitat adquirida a partir del moment en que la meva estimada muller em va anunciar la meravellosa noticia, noi vas a ser pare...

La  primera por, l’embaràs, que tot vagi bé, que no hi hagi cap complicació, que la mare i el nen estiguin sans, vigila amb els refredats, les caigudes, etc....Finalment por superada, i seguim amb la segona por,  el nen, bé, el nen en sí no, la por de que si veurà bé,  escoltarà, alguna malaltia hereditària? En Nil està bé, però aquestes pors es van tornar a repetir amb en Sergi, i de fet continuo tenint por,  por pels meus pares, els meus germans, la meva dona i tots aquells que estimo, però tinc molta, molta i molta por pels meus fills, quin futur els espera...

Anys 2012,  a punt per entrar en el 2013,  i amb un futur insert, insert econòmicament, insert socialment, molt insert políticament, els països industrialitzats no es posen d’acord en la protecció del planeta, els combustibles fòssils pràcticament esgotats, mars i oceans perillosament contaminats, els casquets polars desfent-se, glaciars desapareixent, terratrèmols, inundacions, guerres, matances, segrestos, robatoris amb resultat de mort, i un llarg etcètera.

Cap de nosaltres, i quan dic nosaltres en refereixo a aquesta societat en que vivim, no esta preparada per afrontar un guerra, si si una guerra, ohhhhhhh, no es tan descabellada la idea amics meus,  la societat esta tipa de farses per part de polítics, banquers i multinacionals sense escrúpols, especuladors i inversos agressius, la gent vol viure tranquil·la, no estar pendent de la punyetera Prima de Risc, del rescat europeu, de la reunió de torn del govern de torn i que després en nom de la economia anunciïn més pujades d’impostos o baixades de sous, retallades en drets socials i laborals, etc.

Tinc por de que els meus fills, d’aquí a uns anys, surtin a divertir-se amb els seus amics i qualsevol descerebrat fart de cocaïna o qualsevol substancia li clavi una navalla a l’estomac o que se l’emporti per davant amb un cotxe.

Pregunto a tot aquell que em vulgui llegir, vaig tant errat en tenir por?

Llibertat d'expressió o ser políticament correcte.

La llibertat d'expressió es un dret que per desgracia es relativament nou a la nostra societat, alguns diuen que mai ens van prohibir o perseguir per parlar en català, jo personalment no vaig patir aquests extrems, però la historia i els historiadors diuen que perseguits ho varem ser, o sigui que part de raó tindran, no?
Llibertat d'expressió o ser políticament correcte, que en comporta, expressar-nos lliurement comporta moltes coses, dir el que pensem però a l'hora ferir algunes sensibilitats o opinions oposades, i això vol dir que hi ha diversitat d'opinions, si, però si nosaltres no som de ment oberta i no estem oberts a critiques això ens fereix, i llavors, si el que s'expressa lliurement té o vol ser políticament correcte no es pot expressar lliurement, per no ferir a l'altre, un guirigall de pensaments al cap i a la fi.
Llavors el ser políticament correcte oprimeix la llibertat d'expressió i la llibertat d'expressió fereix la sensibilitat dels políticament correcte. La utilització de paraules degudament mesurades pot propiciar que el políticament correcte no se senti massa ferit o atacat, però aquest sentiment depèn de lo fina que tingui la pell, o de lo reivindicatiu que sigui o del protagonisme que vulgui aconseguir.
Actualment, dins del mont de la política que ens toca viure, personalment crec que no hi ha cap polític, a cap nivell, que valgui per rés, i el poc que hi vot haver en el moment que assoleix cert poder, aquest poder el corromp, dons al gra, aquesta política actual està totalment conduïda i guiada per la imatge que doni el polític de torn davant de la premsa, premsa la qual tot depèn de la seva tendència, una mateixa noticia en diversos diaris, televisions i ràdios canvia un 400 %, i això desvirtua la visió que pot adquirir un ciutadà, i això ens porta a la pregunta, si jo fos periodista, no un cutre-famosillo col·laborador d'un programa de merda, un periodista el qual treballa en un diari de tendència de dretes, i desvirtuo unes declaracions d'un polític nacionalista català estic utilitzant la llibertat d'expressió o mentin? Puc ser políticament correcte i mentider al mateix temps? La llibertat d'expressió engloba la mentira i la difamació?
Soc català, i emparant-me en la llibertat d'expressió vull dir que desitjo la independència del meu país, sense voler ferir a ningú, però essent políticament correcte vull dir que si en un lloc no em volen dons marxo i tant amics, el problema es que a mi no em volen, només volen els meus diner i al mateix temps no em deixen marxar, llavors només ho puc catalogar de dues formes ROBATORI AMB INTIMIDACIÓ I DETENCIÓ IL·LEGAL no?

Benvingut Iker.....ens feies molta falta

Avui, dia 28 de maig de 2012 sobre els 11 hores finalment ha nascut, si senyors i senyores, ja soc tiet-avi, i això vol dir que la meva nevoda Paula ha estat mare, i la meva germana i el meu cunyat ja son avis de ple dret, i els meus pares besavis, bé tot el regitzell de graduacions familiars diverses. Però el important es que IKER ja ha nascut, i pel que sembla tant mare com fill estan bé que es lo important.

I penso que aquest nen feia falta a la meva familia, la qual tinc molt lluny d'on visc ara, i els veig poc, per culpa meva, si , soc jo no hi vaig gaire per mil raons, però la culpa es meva. Tinc 37 anys i ja hauria de prioritzar moltes coses que ho he fet, no faig i hauria de fer. 

Estic content per tots però especialment per la meva germana i el meu cunyat, seran uns grans avis, com grans pares han estat i son, i tot l'amor que no han pogut donar al seu fill Albert, el qual va morir en accident de trànsit a la edat de 15 anys el dia 26 de juliol de 2007, li podran donar multiplicat de 100 a Iker.

Ho torno a dir, i no em cansaré mai de fer-ho, BENVINGUT IKER.....T'ESTAVEM ESPERANT

La razón de lo que hago

Porqué lo hago, pues no lo se, por ser un simple mandado, un mindundi, un don nadie, uno que solo obedece sin rechistar, pero asta un punto eh! pero si, soy obediente, y eso porqué? por mi educación, por mis principios "quien manda....manda" o por el hecho de estar trabajando en un curro jerarquizado, o simplemente por no complicarme la vida, total para cobrar lo mismo pues eso no me complico la vida,

pero lo hago a gusto, y eso me hace pensar que me gusta lo que hago, y me siento orgulloso de ello. Por desgracia hay mucha gente que no tiene trabajo, entre ellos familiares y amigos, y ellos no pueden quejarse de su trabajo, ya les gustaría, y hay otra mucha gente que trabaja de lo que puede y no de lo que quiere, y por ello no se pueden sentir plenamente a gusto o satisfechos con su trabajo, así que soy un privilegiado....supongo.

Mi trabajo se puede definir como CONTRADICTORIO. En el entran muchas contradicciones, el bien y el mal, la fuerza y la delicadeza, la violencia y la pacificación, lo justo con lo injusto....y todo ello en una décima de segundo...y haz lo bien o sino.....y nunca nadie esta contento, si estar por que estas, y si no estar por no estar....y tu siempre en medio.

Llevo mas de 15 años en este trabajo y las he visto de muchos colores, no de todos pero casi, y vengo a trabajar contento, o sea que puedo decir que no estoy "quemado" aun, y eso me hace pensar si he dado todo lo que he podido a este trabajo, y creo que si, aunque el echo de que venga contento también tiene mucho que ver con el equipo humano con el que trabajo, o sea, mis compañeros y superiores, grandes personas y mejores compañeros, y eso que se juntan diversidad de caracteres, personalidades, prioridades y valores, haciendo que depende quien con quien no tenga por que haber afinidad, pero la profesionalidad se palpa y eso es lo que importa....creo.

LA RAZÓN DE LO QUE HAGO, pues no hay ninguna en concreto y por todas a la misma vez, o sea, CONTRADICTORIO, pero este trabajo, a parte de ser un trabajo es un modo de vida, y te impone una forma de pensar, sentir y hacer, e incluso te impone muchas de tus mejores amistades, la cuales se convierten en hermandades o hermanos para siempre. Allá donde vayas y encuentras un antiguo compañero de trabajo, seguro que te reconoce, aunque luego no te saludes por lo que sea, pero cuando las miradas se cruzan ves que tu lo reconoces y el a ti.

Finalmente quiero decir que el dia se acaba, son ahora las 22:52 exactamente del dia 28 de mayo de 2012 y llevo casi una hora trabajando, y escribiendo en este bloc, y finalmente lo he decidido LA RAZÓN DE LO QUE HAGO ES UNA MUY PERO QUE MUY CLARA LO HAGO POR QUE QUIERO, y finalmente quiero decir que a partir de ahora voy a escribir en mi lengua, o sea en CATALÁ i això vol dir que fare moltes faltes ortogràfiques, però sense voler fer mal a la meva llengua.